Catalunya (Cataluña en castellà i Catalonha en occità) és un país[1] europeu de la Mediterrània occidental constituït com a comunitat autònoma d'Espanya. És situada a la costa nord-est de la Península Ibèrica limitant al nord amb Andorra i França, a l'oest amb Aragó, al sud amb el País Valencià i a l'est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla catalana o els Països Catalans. Per diferenciar-la del territori històric, sovint es denomina comunitat autònoma de Catalunya. Amb un estimat de 7.364.078 d'habitants del 2008, és la segona comunitat autònoma més poblada d'Espanya, i agrupa el 51,55% de la població total de les comunitats on el català és llengua pròpia. Catalunya va ser una possessió de l'imperi Romà que va passar a mans dels gots i els alans el segle V. Els musulmans la van conquerir el 712, però en van ser expulsats de la riba nord del Llobregat a finals del mateix segle i el començament del següent amb el suport de Carlemany.[2][3] Amb el temps, els comtes francs van convertir Catalunya en un domini independent[4] i es van confederar el 1137 amb la Corona d'Aragó,[5] acabant la conquesta dels territoris musulmans de Catalunya el 1154.[6] La Corona d'Aragó es va unir a la Corona de Castella el 1476 i va conservar les seves institucions autònomes de govern fins a l'acabament de la Guerra de Successió Espanyola[7] el 1714, uns anys després del seu desmembrament per la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.[8] El 1978, va recuperar autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma de l'Estat espanyol. El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l'Estatut d'autonomia. Tanmateix, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.[9] En l'actualitat, Catalunya és una de les comunitats més riques i pròsperes d'Espanya. La capital és Barcelona.[10] La població de Catalunya el 2006 superava els 7 milions d'habitants, en un total de 946 municipis dels quals 59 superen els 20.000 habitants. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona. Taula de continguts [amaga] * 1 Toponímia * 2 Geografia física o 2.1 Topografia o 2.2 Hidrografia o 2.3 Clima o 2.4 Protecció de la natura * 3 Política i govern o 3.1 La Generalitat de Catalunya o 3.2 Els símbols nacionals o 3.3 Divisió territorial i administrativa + 3.3.1 Províncies + 3.3.2 Els municipis + 3.3.3 Les vegueries + 3.3.4 Les comarques + 3.3.5 L'Aran * 4 Economia o 4.1 Indicadors econòmics o 4.2 Infraestructura + 4.2.1 Aeroports + 4.2.2 Ports + 4.2.3 Xarxa viària + 4.2.4 Ferrocarril + 4.2.5 Altres transports públics * 5 Geografia humana i societat o 5.1 Demografia o 5.2 Llengua + 5.2.1 Coneixement del català + 5.2.2 Coneixement del castellà + 5.2.3 Coneixement de l'aranès * 6 Cultura i oci o 6.1 Belles arts i arts populars o 6.2 Costums i tradicions o 6.3 Esports o 6.4 Ciència i tecnologia * 7 Història * 8 Notes i referències * 9 Vegeu també * 10 Enllaços externs Toponímia El nom de Catalunya es va començar a utilitzar a mitjan del segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins esdevenir sobirans. L'origen del mot, Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. La teoria més acceptada és que es deriva de "terra de castells",[11] i que hagi evolucionat del terme castlà, el governador d'un castell.[12][13] D'acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de "Gotholàndia" és a dir la terra dels gots; de fet, els francs sovint anomenaven el territori català (o fins i tot, la península ibèrica) com a Gòtia. Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep alemany, Otger Cataló, o del mot laketani, tribu que habitava les terres del que avui són el Vallès i el Barcelonès, i que per influència italiana va evolucionar a katelans i d'aquí a catalans.[14] El Principat de Catalunya és un terme jurídic (en llatí principatus) que aparegué al segle XIV per indicar el territori sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà del qual (en llatí, princeps) era el rei del Casal de Barcelona, sense ser formalment un regne sinó una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per les Corts. Tot i que el territori del Principat fou posteriorment confederat amb la corona d'Aragó i aquesta amb el regne d'Espanya, i que una porció en va ser annexionada per França (en l'actualitat, territori conegut com la Catalunya del Nord), el terme "Principat" sovint ha estat utilitzat per referir-se a les quatre províncies catalanes que conformen la comunitat autònoma, de manera informal, fins l'actualitat. Geografia física Vegeu també: Llista de rius de Catalunya i Llista de muntanyes de Catalunya Imatge de satèl·lit de Catalunya Catalunya té una superfície aproximada de 32.000 km2. Limita al nord amb Andorra (65,3 km) i França—el Departament dels Pirineus Orientals—(315 km), a l'oest amb l'Aragó (359,9 km), al sud amb la Comunitat Valenciana (52,9 km) i a l'est amb el mar Mediterrani. La seva situació geogràfica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental. Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% son prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a àrees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.[15] Topografia Catalunya té una diversitat geogràfica molt marcada, tenint en compte la superfície relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani, aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. El relleu català presenta, a grands trets, tres unitats morofestructurals generals:[16] * els Pirineus: la formació muntanyosa que connecta la Península Ibèrica amb el territori continental europeu, i situats al nord de Catalunya; * el Sistema Mediterrani Català o les Serralades Costaneres Catalanes: una alternança d'elevacions i planes paral·leles a la costa mediterrània; i * la Depressió Central Catalana: unitat estructural que configura el sector oriental de la Vall de l'Ebre. Montserrat Els Pirineus catalans representen gairebé la meitat, en longitud, de tot el Pirineu espanyol, ja que s'estén per més de 200 km. Tradicionalment s'ha diferenciat el Pirineu Axial, el principal del Prepirineu (meridional al territori català) i que son formacions muntanyoses paral·leles a les serralades principals però amb altituds menors, menys escarpades i d'una formació geològica diferent. Ambdós unitats són més amples a l'occident que no pas a l'orient, on es presenten els pics més elevats. L'elevació més alta de Catalunya, que es troba al nord de la comarca de Pallars Sobirà, és la Pica d'Estats amb 3.143 m, seguida del Puig Cedrós (2.914 m) i el Puigmal (2.910) tots dos en la frontera amb França. Al Preprineu hi destaquen diverses serralades com la serralada del Cadí o la de Pedraforca. El Sistema Mediterrani Català té la seva base en dues serralades més o menys paral·leles amb la costa, en una orientació del nord-oest cap al sud-oest. Aquestes dues serralades són la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral és de menor extensió i amb altituds menors, mentre que la Serralada Prelitoral és major tant en extensió com en altitud. Dins el sistema es troba una sèrie de terres planes, les entitats majors de les quals formen la Depressió Litoral i la Depressió Prelitoral. La Depressió Litoral se situa a l'est de la Serralada Prelitoral cap a la costa. La Depressió Prelitoral, per contra, se situa a l'interior, entre les dues serralades, i constitueix la base de les terres planes del Vallès i el Penedès. Altres planes majors són la Depressió de la Selva i la Plana de l'Empordà, majoritàriament a les comarques de la Selva i l'Alt i el Baix Empordà respectivament. Finalment, el Sistema també inclou la Serralada Transversal, que són formacions tardanes al nord de la Serralada Prelitoral i amb contacte amb els Pirineus i Prepirineus que originen altituds mitjanes i volcans a l'àrea de la Garrotxa. La Depressió Central Catalana és una plana situada entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral. Les comarques del sud de la província de Lleida i les centrals de Barcelona ocupen aquest territori. Les terres de la Depressió se situen entre els 200 i els 600 m d'altitud. Les planes i les aigües que descendeixen dels Pirineus han fet que el territori sigui fèrtil pels camps de conreu i s'hi han construït nombrosos canals d'irrigació. Hidrografia L'Ebre a Miravet Gairebé la la totalitat de Catalunya pertany a la conca mediterrània. La xarxa hidrogràfica catalana està integrada per dues conques hidrogràfiques importants, la de l'Ebre i les conques internes de Catalunya, totes desguassant al Mediterrani. A més, hi ha la conca del Garona que desemboca a l'oceà Atlàntic, però només abasta el 1,73% del territori català. La xarxa hidrogràfica es pot dividir en dos sectors, un de vessant occidental o de l'Ebre i un de vessant oriental format per rius menors que desemboquen al Mediterrani al llarg del litoral català. El primer aporta una mitjana de 18.700 hm3/any, mentre que la segona només aporta una mitjana de 2.020 hm3/any. La diferència és deguda a la gran aportació de l'Ebre, del qual el Segre és un important tributari. A Catalunya hi ha, a més a més, una relativa riquesa d'aigües subterrànies, tot i que també existeix la desigualtat entre comarques, atesa l'estructura geològica complexa del territori.[17] Als Pirineus catalans hi ha molts estanys petits, restes de l'època glacial. El major n'és el de Banyoles. La costa catalana és gairebé rectilínia, amb una longitud superior als 500 km i amb pocs accidents geogràfics—els més rellevants són el cap de Creus i el golf de Roses al nord, i el delta de l'Ebre al sud. On la Serralada Litoral se submergeix dins el mar, ho fa en dos segments, un entre l'Estartit i la població de Blanes (la costa Brava) i més al sur, les costes de Garraf.[18] Clima Article principal: Clima de Catalunya Catalunya gaudeix d'un clima mediterrani temperat propi de la seva latitud a l'hemisferi septentrional. Tot i així, atesa la seva variada topografia, hi ha una diversitat de climes i trets particulars.[19] Les temperatures mitjanes anuals oscil·len des del 0°C als Pirineus, fins als 17°C a la costa del sud; les temperatures màximes poden arribar als 43°C (a les Garrigues), i les mínimes als -30°C (als Pirineus).[19] Quant a la pluviositat, Catalunya pot dividir-se en dues regions: * la Catalunya humida, integrada pels Pirineus, els Prepirineus, el Subpirineu i alguns illots muntanyosos de la serralada Prelitoral, on la pluviositat és superior als 700 mm anuals; i * la Catalunya seca; la resta del territori, on la pluviositat és inferior als 700 mm anuals. La pluviositat té una tendència equinoccial. Al mediterrani, els estius són secs i hi ha pluges primaverals. Als Pirineus, les precipitacions hi són abundants durant maig i juny, i els estius, en general, són humits. En considerar tant les temperatures com la pluviositat, Catalunya es divideix en tres grans dominis climàtics:[19] * un de clima alpí (als alts Pirineus); * un de clima atlàntic (a la conca de la Garona); * i un de clima mediterrani (la resta del territori), que se subdivideix en una àrea de muntanya alta i una de muntanya baixa. Protecció de la natura El 1990 el govern català va crear el Consell de Protecció de la Natura, un òrgan consultiu en matèria de protecció de la natura i del paisatge, amb el propòsit de conèixer, estudiar, protegir i gestionar el medi natural català. Existeixen a Catalunya onze parcs naturals: el Parc Natural de l'Alt Pirineu, Aiguamolls de l'Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, el Cap de Creus, Els Ports, Parc Natural del Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, la Serra de Montsant i la Zona volcànica de la Garrotxa; un parc nacional, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; una reserva natural, la Delta del Llobregat; i una reserva marina, les Illes Medes. Política i govern Article principal: Política i govern de Catalunya Façana de la seu del Parlament de Catalunya Palau de la Generalitat José Montilla, president actual de Catalunya La Generalitat de Catalunya La comunitat autònoma de Catalunya exerceix el seu autogovern que la constitució espanyola li garanteix com a nacionalitat. La norma institucional bàsica de Catalunya és l'Estatut d'Autonomia. D'acord amb aquest, l'autogovern de Catalunya s'organitza políticament en la Generalitat de Catalunya. La Generalitat de Catalunya està formada per diverses institucions de govern, entre elles:[20] * el Parlament de Catalunya: el poder legislatiu del govern català; al parlament es realitza el debat polític i es controla i impulsa l'acció política i de govern. Entre les seves potestats, el Parlament aprova els pressupostos de la Generalitat. Està constituït per un mínim de 100 diputats i un màxim de 150, elegits per representació proporcional amb llistes de partits tancades, per un termini de quatre anys; * la Presidència de la Generalitat, encapçalada pel president. El president és la més alta representació de la Generalitat i alhora de l'Estat espanyol a Catalunya. La seva funció és dirigir les accions del Govern; per tant és el representat del poder executiu de Catalunya; i * el Govern o Consell Executiu és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'administració de la Generalitat. El Govern està presidit pel president de la Generalitat, el conseller primer i els altres consellers. D'acord amb aquest, les competències principals del Govern són en l'àmbit de l'educació, la sanitat i la cultura. El finançament de la Generalitat és regulat per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. A més d'aquestes institucions, les altres institucions de la Generalitat són totes les que creï el Parlament mateix. Com a òrgans de garantia i control, en l'actualitat formen part de la Generalitat, el Síndic de Greuges, el garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, la Sindicatura de Comptes de Catalunya que controla els comptes econòmics de les institucions públiques de Catalunya, i el Consell de Garanties Estatutàries, que vetlla per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució de l'Estat espanyol de les disposicions de la Generalitat. El poder judicial de Catalunya recau sobre el Tribunal Superior de Justícia, l'òrgan jurisdiccional suprem de Catalunya, segons l'Estatut del 2006. Les competències del Tribunal Superior de Justícia inclouen conèixer els recursos i procediments en els diversos ordres institucionals i tutelar els drets reconeguts per l'Estatut. En tot cas, és competent en els ordres jurisdiccionals, civil, contenciós administratiu i social, i en els altres que es puguin crear en el futur. El Govern és part integrant de la Generalitat de Catalunya. La capital i seu del Govern és la ciutat de Barcelona. El President de la Generalitat entre 1980 i 2003 ha estat Jordi Pujol i Soley, de Convergència i Unió, que fou seguit per Pasqual Maragall i Mira, del Partit dels Socialistes de Catalunya, entre el 2003 i el 2006. A data de novembre del 2006, va ser elegit nou president José Montilla Aguilera, també del PSC. Catalunya també disposa d'una policia pròpia, els Mossos d'Esquadra, la força de policia civil més antiga d'Europa, els orígens de la qual es remunten al segle XVIII. Des de 1980 està sota les ordres de la Generalitat, i des del 1994 fins al 2008 va fer un procés de desplegament substituint a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, cossos dependents directament del Ministeri de l'Interior d'Espanya. L'Estat, però, conserva un nombre limitat d'agents a Catalunya per exercir altres funcions específiques: vigilància dels ports, aeroports, costes, fronteres, duanes, règim general d'estrangeria, documents d'identitat, tràfic d'armes i explosius, protecció fiscal de l'Estat i d'altres funcions que la Constitució estableix. Els símbols nacionals El Setge de Barcelona de l'11 de setembre, 1714 Catalunya té tres símbols representatius i distintius propis anomenats estatutàriament símbols nacionals:[21] la bandera, l'himne i la festa nacional. La bandera o senyera, va sorgir de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Encara que no n'hi ha cap referència documental abans del segle XIII, és una de les banderes més antigues d'Europa.[22] La bandera catalana és una faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix. L'himne nacional de Catalunya és Els Segadors, escrit en la seva forma actual per Emili Guanyavents el 1899. La versió musical és de Francesc Alió de l'any 1892. Els orígens darrera l'himne es remunten a una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640 durant la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, en la qual els pagesos van protagonitzar episodis importants. És oficial per llei del Parlament des del 25 de febrer, 1993. La festa nacional de Catalunya es va constituir com a primera llei que va aprovar el Parlament restaurat de Catalunya el 1980. La diada nacional o Festa de Catalunya, se celebra l'11 de setembre, recordant la pèrdua de les llibertats del mateix dia de l'any 1714, després del Setge de Barcelona, i alhora l'actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió: l'esperança d'un total recobrament nacional.[22] Divisió territorial i administrativa Article principal: Divisió territorial de Catalunya Províncies de Catalunya Comarques de Catalunya Catalunya s'organitza territorialment en províncies. L'Estatut d'Autonomia del 2006 estableix l'organització administrativa de Catalunya en tres ens locals: els municipis, les comarques i les vegueries. Províncies Catalunya està dividida administrativament en quatre províncies, l'òrgan rector de les quals és la Diputació. * Província de Barcelona * Província de Girona * Província de Lleida * Província de Tarragona Les capitals de província són les poblacions del mateix nom: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Els municipis L'Estatut defineix el municipi com l'ens local bàsic i el mitjà essencial de participació de la comunitat local en els afers públic. A més, li garanteix autonomia per a l'exercici de les seves competències i la gestió dels seus interessos respectius. Hi ha a Catalunya a l'actualitat 946 municipis. Per sota d'aquests ens locals hi ha les entitats municipals descentralitzades, que també gaudeixen d'una certa autonomia tot i dependre dels municipis respectius; actualment a Catalunya n'hi ha un total de 58. Els municipis amb més habitants són (vegeu la Llista Completa): Mapa municipal de Catalunya Posició Municipi Comarca Població[23] 1 Escut de Barcelona.svg Barcelona Barcelonès 1.621.537 2 Spain.Hospitalet.de.Llobregat.Escudo.svg L'Hospitalet de Llobregat Barcelonès 257.038 3 Escut de Badalona.svg Badalona Barcelonès 219.547 4 Escut de Terrassa.svg Terrassa Vallès Occidental 210.941 5 Escut de Sabadell.svg Sabadell Vallès Occidental 206.493 6 Escut de Tarragona.svg Tarragona Tarragonès 140.323 7 Escudo de Lérida.svg Lleida Segrià 135.919 8 Escut de Mataró.svg Mataró El Maresme 121.722 9 Escudo Santa Coloma de Gramanet.jpg Santa Coloma de Gramenet Barcelonès 119.717 10 Ct reus-emblem.gif Reus Baix Camp 107.118 Les vegueries La vegueria, una nova divisió territorial, es defineix com un àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal i de cooperació local amb personalitat jurídica pròpia, i és la divisió territorial que ha adoptat la Generalitat, d'acord al Estatut del 2006, per a l'organització territorial dels seus serveis. També gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos. L'administració de les vegueries correspon als Consells de Vegueries que van substituir les diputacions. Les comarques Finalment, les comarques són entitats integrades per municipis per a la gestió de les seves competències i serveis locals. L'actual divisió comarcal té el seu origen en un decret de la Generalitat de Catalunya de 1936 en vigència fins al 1939 quan seria suprimida pel franquisme. El 1987 la Generalitat tornà a adoptar aquesta divisió territorial i el 1988 s'hi afegiren tres noves comarques. A l'actualitat n'hi ha 41. L'Aran La comarca de l'Aran disposa d'un règim jurídic especial amb autonomia per ordenar i gestionar els afers públics del seu territori. La seva institució de govern és el Conselh Generau, format pel Síndic, el Plen des Conselhèrs e Conselhères Generaus i la Comission d'Auditors de Comdes. El síndic hi és la més alta representació i l'ordinària de la Generalitat a l'Aran. La llengua pròpia de l'Aran és l'aranès o occità, la qual també és oficial a Catalunya.